Química sostenible

En una de les entrades del bloc vaig esmentar com Miquel Costas havia rebut un premi. Avui el tornaré ha nombrar ja que la revista Engega de la UdG n’ha publicat un article dedicat a la química sostenible, i crec que es força interessant per a nosaltres, que serem els futurs químics. La química sostenible no és una moda ni una alternativa. És l’únic camí que pot fer la química d’ara endavant. Diversos investigadors de la UdG reflexionen sobre la necessitat d’adaptar la química als nous requeriment mediambientals. I es que les sortides de química poden arribar a ser molt variades ja que és una ciència de gran importància per al progrés de la societat.
El gran repte dels químics és fer avançar la ciència i preservar alhora el medi ambient, ja que així com ajuda a crear fàrmacs, pesticides o compostos fitosanitaris, també es poden crear substàncies tòxiques i apareixen nous riscos. D’aquesta consciència se n’anomena química sostenible. En aquesta noticia es poden veure les opinions de Eduard Bajardí , director del LIPPSO de la UdG; Anna Roglans, investigadora de l’àrea de Química Orgànica; o Victòria Salvadó, catedràtica de Química Analítica i degana de la Facultat de Ciències. Que afirmen que d’aquesta manera sestà atacant el problema des de la base, on es preparen uns dissenys de nous processos químics que generin molt pocs residus. En aquí és on entra Miquel Costas que investiga per substituir els metalls tòxics utilitzats en determinades reaccions, per uns altres més barats i innocus.
A més a més, la primera interessada en fer avançar aquesta química sostenible hauria de ser la mateixa indústria si no vol veure com desapareixen les matèries primeres amb què treballa. Però es pot trobar que si aquesta no accepta les noves normes o la pressió del Primer Món, fugi cap a altres àrees més permissives en aspectes mediambientals. O també caldrà anar en compte si els productes alimentaris es desviïn cap a la química. Però la químic sostenible no té perquè ser més cara, ja que la disminució dels residus i el consum energètic proporcionarien processos més barats. El problema són les inversions de la tecnologia en la recerca d’aquesta química sostenible, on els governs han d’assumir que aquests canvis, a llarg termini, poden ser molt productius. I ara que es parla de crisi, això no afavoreix que es vulguin pagar despeses que a curt termini no aportin beneficis, en quant a diners.